Quant a la seua transcripció moderna, encara que en els documents medievals apareixen els topònims amb les grafies Almuçafes i Almuzafes, s'ha d'escriure en correcte valencià mode Almussafes, perquè el sad aràbic es transcriu amb ss, per tal com es tracta d'una articulació sorda, i la sibilant sorda entre vocals es presenta per ss.

Almussafes, per altra banda, ha tingut històricament tres tipus d'escuts, amb diferents dissenys, quarters i llegendes, usats per l´Ajuntament per a certificacions en papers oficials i com a simbologia distintiva de la vila.

El més antic, adoptava al centre de l'escut les quatre barres roges catalano-aragoneses sobre un fons daurat, amb una corona que el cenyeix i unes branquetes de llorer creuades que l'encerclaven. El segon, que coincideix cronològicament amb la Segona República i la guerra civil, en canvi, incloïa figures heràldiques alienes a la història de la vila, ja que l'escut, tot i conservar les fulles de llorere i la corona, adoptava en la seua part central la distribució de quatre parts que representaven els quatre regnes espanyols de Castella, Lleó, Aragó i Navarra.A partir del 1939 el règim franquista recuperà l'antic blasó de les quatre barres, al qual afegirà de vegades l'escut nacional, aleshores representat per l'àguila imperial.

Aquesta indiscriminada utilització de simbologies, tot i això, s'intentà solucionar el 1959, quan l'Ajuntament va encarregar un estudi històric i un dibuix-projecte del nou blasó municipal a Felipe Llopis Planes, especialista en heráldica municipal. Entregat el 1960, en aquell estudi, l´heraldista, basant-se en el fet que l´escut espanyol d'aleshores arreplegava la distribució de quatre quarters, que ell volia plasmar en l'escut de la vila, va incloure quatre fets històrics de relleu: l´època romana, época àrab i reconquesta, segle XV i monuments i relíquies locals. En el primer quarter hi havia una moneda romana d´argent sobre camp de gules; en els segon un roure natural del qual eixia un braç amb armadura i una alfalge sobre un camp d´argent, que reflectia l´esperit guerrer musulmà; en el tercer, com a reflexe dels quatre segles de senyorius dels abats de Valldigna, un segell dels utilitzats per Sant Bernat amb una llegenda roja sobre camp d´or; i en el quart, la torres-castell d´Almussafes al natural sobre camp d´argent. Al centre, finalment, incloïa una reproducció del relicari d´or en camp de gules de la Santíssima Creu. La corona que cenyia els anteriors escuts es mantenía.

El preceptiu informe de la Reial Acadèmia de la Història, però, desaconsellaria la composició dels quatre quarters i, adduint arguments històrics i heràldics, proposà, i aixì fou aprovat per l´Ajuntament i el Consell de Ministres el 1961, un escut més simple amb una armeria tallada en dos quarters, en la primera amb la torre d´argent sobre fons d´atzur i en la segona el bàcul abacial del sable posat en banda sobre fons d´argent. I des de llavors, eixe és el blasó municipal oficial d´Almussafes, i com a tal utilitzat tant en carácter administratiu com ceremonial. Per extensió, el blau ha estat identificat com el color oficial de la vila.

PERSONATGES IL·LUSTRES

Almussafes ha tingut, així mateix, els seus propis homenots o personalitats que per diversos mèrits o motius –professionals, culturals, esportius o simplement anecdòtics- han passat a la memoria col·lectiva de la vila.

El personatge cronològicament més antic que ha quedat en la memòria col·lectiva és Taric Ben Muza Ben Yaix, El Majzumi, conegut com Almanzafí, en record del nom del poble on va nèixer. Es tracta d´un santó musulmà al que Julià Ribera Tarragó li dedicà alguns articles. Gràcies a aquest insigne arabista sabem que va nàixer a Almussafes i que un poc abans del 1116 va visitar la ciutat santa de La Meca, on va residir durant anys en qualitat d'estudiós de les obres del famós filòsof Algazel. De regrés va estudiar també a Alexandria en companyia de l´escriptor Abubèquer de Tortosa. Ja a València, els seus devots paisans el veneraren amb respecte i admiració, reconeixent-lo com a mestre i santó. Segons Abenayad, un bibliòfilde Llíria que ha estudiat la aseua biografia, Ben Muza va formar escola i entre els seus deixebles van eixir Mestres de molta anomenada. Els seus darrers dies els va passar a La Meca, on toà als setanta anys acompanyat del seu gendre i asceta de Dénia, Abulabàs Ben Maad, i on va morir l´any 1154. Ha estat considerat un home devot entre els musulmans valencians que, a més, estudià gelosament les ciències religioses.

Del segle XIII era també el poeta Abul Hachach Al Munsafí. D'aquest personatge únicament coneixem que va nàixer a Almussafes i va escriure unes belles Casides àrabs inspirades en la vila i els seus encontorns.

Els següents personatges són del segle XVIII. El primer, Antoni Ludeña, va nàixer a Almussafes el 23 de desembre del 1740. Va ingresar en la Companyia de Jesús en juny del 1758. Posteriorment, quan els jesuïtes van ser expulsats d'Espanya, es va trasladar a Itàlia, on es va dedicar a l´estudi de la filosofía i les matemàtiques. Segons Miquel Batllori, fou un dels valencians més coneguts a Itàlia, que enseña filosofía i física a Pàdua, camerino i Cremona i que ens deixà, a més de diverses dissertacions sobre mecànica i matemàtiques, tot un curs de filosofía en cinc volums, dels quals els tres últims tractaven només de física, i que per a la seua época foren d´una novetat extraordinària. Va morir l´1 de març de l´any 1820.

Pel que fa a Antoni Albuixech, va destacar en el terreny polític, ja que representà a la vila com a síndic i procurador general en el pleit d´incorporació d´Almussafes a la Corona contra el Monestir de la Valldigna el 28 de març del 1766. Abans fou escrivà de la vila (1751) i arrendador dels drets senyorials des del 1760.

Ja al segle XX, el personatge més destacat és Vicent Gay i Forner (Almussafes, 8 de desembre del 1876-Madrid, 3 de desembre del 1949). Orfe de pare –secretari de l'Ajuntament d´Almussafes-, des de menut va marxar a València, on estudià Batxillerat i Dret. Es va doctorat a Madrid. Molt jove va guanyar per oposició la Càtedra d'Economia Política i d´Hisenda Pública a la Universitat de Valladolid. Pel seu relleu científic rebé distincions i va impartir cursos de Doctorat a les Universitats de Berlín, Buenos Aires, Santiago de Compostela, Xile, l'Habana i San Marcos de Lima. En algunes d´elles fou posteriorment nomenat Doctor Honoris Causa.

Vicent Gay va compaginar la seua activitat acadèmica i científica amb la política, primer als moviments valencianistes –fou candidat a les eleccions adiputats per una candidatura valencianista i mantenidor dels Jocs Florals en juliol del 1828- i, després, en les files del conservadorisme español. En diverses ocasions va asistir com a repesentant del gove español en actes científics de tipus econòmic i financer. Fou també Director General d´Indústries, Secretari del Ministeri d´Economia, Vice-president del Consell d´Economia Nacional, Secretari de l´Assemblea Nacional, Director General d´Aranzels, Tractats i Valoracions i Assessor Tècnic de Relacions Exteriors del ministerio d´Estat durant la Dictadura de Primo de Rivera. Durant la guerra civil es va a llistar a les milícies franquistes fins que fou nomenat Delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Tècnica d´Estat de Burgos, i vocal de la Comissió de Justícia en el gove de Franco.

Fou fundador de la revista Nueva Economía Nacional i col·laborà en diverses publicacions econòmiques i financeres. La seua producción científica és extensa, entre llibres i fullets, al voltant de cuaranta. Hi destaquen Nueva Doctrina Política (1911), Los trobadores en la vida del pueblo (1911), El imperialismo y la guerra moderna (1915), La Comunidad Económica Mundial (1923), La revisión de la Historia de España (1926), Las constituciones políticas (1930), ¿Qué es el Socialismo? Qué es el Fascismo? ¿Qué es el Comunismo? (1932), Para comprender la Economía Política (1940), Hacienda Pública (1931-1946), Historia de las Doctrinas Económicas y Sociales (1945) i La Hacienda Social (1948).

L´Ajuntament de València acordà el 1964 dedicar-li un carrer amb el rètol d´Economista Gay. És, així mateix, fill predilecte d'Almussafes, on li ha estat dedicat també un carrer, precisament el Carrer del Convent, en el que va nàixer.

Un altre intel·lectual local fou Luís Duart Alabarta. Nascut a Almussafes a les acaballes dels segle, Luís Duart va entrar al Seminari de València molt jove, l'any 1920, on va ser ordenat sacerdot el 1931. Des de l´inici de la seua carrera sacerdotal va mostrar una vocació pels estudis històrics, que el van dur a recorrer arxius i biblioteques de Madrid, Barcelona i València. Resultat d´aquesta vocació han estat alguns articles i un volum de documentació sobre història de la seua vila. Va morir a Almussafes el 1983.

En el passat segle han destacat també l'esportista Salvador Botella, conegut ciclista, Jaume Cardona i Vicent Medina, mestres que van deixar el seu magisteri a les escoles d´Almussafes; així com els metges Josep Bosch Solves i Josep Bosch Marín, metges titulars de la vila i estudiosos tots dos de la història local. Finalment, i com a personatge mític, cal citar a Francesc Navarro, conegut popularment com a El Rulo, que el 1918 va protagonitzar un luctuosos fets, que la memoria col·lectiva han convertit en llegenda.