Formulari de cerca

  • Carrusel Portada

HISTÒRIA

SÌMBOLS IDENTITARIS

letras árabes almussafes
El nom de la vila, el topònim d'Almussafes apareix documentalment citat per primera vegada en una crónica aràbica, la Takmila d´Ibn al-Abbar del segle XII, que feia referència a al-mançáf. Amb idèntica transcripció en escriptura aràbica apareix citat també per Ibn Said en la seua obra Mugrib, com han posat de relleu Asín Palacios i Sanchis Guarner.
Tot i això, és a partir de la conquesta, el 1238, quan ja tenim notícies documentals més contrastades del nom actual a propòsit de la donació de l'alqueria d'Almussafes a Pere Sanç, notari de Jaume I. Nom que amb distintes grafies –Almaçafes, Almaçafs, Almacofes, Almançafes, Almaçaphes- podem ja rastrejar en tota mena de documentació. En el registre I del Rei Jaume i del Llibre del Repartiment, per exemple, apareix ja citat en diverses ocasions. El 1238, el 28 de febrer, amb motiu d'una donació reial a Pere Sanç es trova com Almaçaff o Almozafes, segons les traduccions. I pel que fa a un altre tipus de documentats més particulars, en la Primera Carta de Població, concedida per Navarra d´Ahuero a 20 pobladors el mes de febrer del 1250, es fa una menció a unes “alcareas nostras de Almazafs” i a un “hospitalis del Almazafs”. En la Segona Carta de Població, la concedida el 1281 per Sanç Ortiz de Sentia a 17 pobladors més, en canvi, es fa referencia a “l´alcayde de Almusafes” –la primera vegada que apareix el nom actual- i a un “fortitudine Almuçafis”, grafia que torna a incloure´s el 1289 amb motiu de l´escriptura de venda del poble que féu Pedro Martínez d´Artesona a Eiximén d´Urrea.
Malgrat la varietat gràfica amb què es presenta el topònim en la documentació, el mot sempre ha conservat relativament bé la seua estrutura fonètica.
Pel que fa a la investigació de l'etimologia aràbica, durant molts anys ha estat identificat el nom a les funcions de duana que realitzava la torre-fortalesa per motiu del cobrament que es feia a Almussafes dels drets d'almoixarifats de les mercaderies que entraven i eixien de València. Així, es feia derivar el nom de la veu aràbica mazaf o duana. Açò, que ha estat recollit per Escolano en la seua Década primera de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia, i divulgat posteriorment entre altres pel canonge Josep Sanchis Civera a través dels eu Nomenclàtor, ha creat la confusa interpretació, força estesa, de la identificació del nom al de duana. La realitat, però, és una altra ja que lingüísticament l´ètim proposat per aquests autors no explica de cap manera les formes documentals assolides, ni tampoc l'estructura actual del topònim.
Més encertades semblen les interpretacions fetes per l'arabista Miguel Asín Palacios i Sanchis Guarner i Carme Barceló Torres, per als quals el topònim prové de l´àrab al-mançàf, que significa “a meitat del camí” o “mig camí”, tal com hem vist apareix en algunes obres àrabs. Per a tots tres, es tracta d´un mot que està en relació amb les vies de comunicació i comerç o amb els serveis de correu i de transport, semblant al topònim castellà d'Almansa, que representaria el seu equivalent.
Des del punt de vista geogràfic, aquesta tesi trova confirmació: Almussafes està travessat per dues vies de comunicació -hui carreteres-, la de Xàtiva a València i la que provinent de Dénia es dirigeix cap a València; i en tots dos casos el poble es trobava al mig del camí, entre Alzira i València en el primer, i entre Sueca i València en el segon. Fins el segle XIX fou la darrera parada dels carruatges i cavalleries que es dirigien a València, o la primera per als que anaven a Xàtiva per l'antic Camí Reial.
Quant a la seua transcripció moderna, encara que en els documents medievals apareixen els topònims amb les grafies Almuçafes i Almuzafes, s'ha d'escriure en correcte valencià mode Almussafes, perquè el sad aràbic es transcriu amb ss, per tal com es tracta d'una articulació sorda, i la sibilant sorda entre vocals es presenta per ss.
Almussafes, per altra banda, ha tingut històricament tres tipus d'escuts, amb diferents dissenys, quarters i llegendes, usats per l´Ajuntament per a certificacions en papers oficials i com a simbologia distintiva de la vila.El més antic, adoptava al centre de l'escut les quatre barres roges catalano-aragoneses sobre un fons daurat, amb una corona que el cenyeix i unes branquetes de llorer creuades que l'encerclaven. El segon, que coincideix cronològicament amb la Segona República i la guerra civil, en canvi, incloïa figures heràldiques alienes a la història de la vila, ja que l'escut, tot i conservar les fulles de llorer i la corona, adoptava en la seua part central la distribució de quatre parts que representaven els quatre regnes espanyols de Castella, Lleó, Aragó i Navarra.A partir del 1939 el règim franquista recuperà l'antic blasó de les quatre barres, al qual afegirà de vegades l'escut nacional, aleshores representat per l'àguila imperial.
Aquesta indiscriminada utilització de simbologies, tot i això, s'intentà solucionar el 1959, quan l'Ajuntament va encarregar un estudi històric i un dibuix-projecte del nou blasó municipal a Felipe Llopis Planes, especialista en heráldica municipal. Entregat el 1960, en aquell estudi, l´heraldista, basant-se en el fet que l´escut espanyol d'aleshores arreplegava la distribució de quatre quarters, que ell volia plasmar en l'escut de la vila, va incloure quatre fets històrics de relleu: l´època romana, época àrab i reconquesta, segle XV i monuments i relíquies locals. En el primer quarter hi havia una moneda romana d´argent sobre camp de gules; en els segon un roure natural del qual eixia un braç amb armadura i una alfalge sobre un camp d´argent, que reflectia l´esperit guerrer musulmà; en el tercer, com a reflexe dels quatre segles de senyorius dels abats de Valldigna, un segell dels utilitzats per Sant Bernat amb una llegenda roja sobre camp d´or; i en el quart, la torres-castell d´Almussafes al natural sobre camp d´argent. Al centre, finalment, incloïa una reproducció del relicari d´or en camp de gules de la Santíssima Creu. La corona que cenyia els anteriors escuts es mantenía.
El preceptiu informe de la Reial Acadèmia de la Història, però, desaconsellaria la composició dels quatre quarters i, adduint arguments històrics i heràldics, proposà, i aixì fou aprovat per l´Ajuntament i el Consell de Ministres el 1961, un escut més simple amb una armeria tallada en dos quarters, en la primera amb la torre d´argent sobre fons d´atzur i en la segona el bàcul abacial del sable posat en banda sobre fons d´argent. I des de llavors, eixe és el blasó municipal oficial d´Almussafes, i com a tal utilitzat tant en caràcter administratiu com ceremonial. Per extensió, el blau ha estat identificat com el color oficial de la vila.

DOCUMENTS HISTÒRICS

PERSONATGES IL·LUSTRES

Almussafes ha tingut, així mateix, els seus propis homenots o personalitats que per diversos mèrits o motius –professionals, culturals, esportius o simplement anecdòtics- han passat a la memoria col·lectiva de la vila.
foto personaje histórico

Almanzafí

El personatge cronològicament més antic que ha quedat en la memòria col·lectiva és Taric Ben Muza Ben Yaix, El Majzumi, conegut com Almanzafí, en record del nom del poble on va nàixer. Es tracta d´un santó musulmà al que Julià Ribera Tarragó li dedicà alguns articles. Gràcies a aquest insigne arabista sabem que va nàixer a Almussafes i que un poc abans del 1116 va visitar la ciutat santa de La Meca, on va residir durant anys en qualitat d'estudiós de les obres del famós filòsof Algazel. De regrés va estudiar també a Alexandria en companyia de l´escriptor Abubèquer de Tortosa. Ja a València, els seus devots paisans el veneraren amb respecte i admiració, reconeixent-lo com a mestre i santó. Segons Abenayad, un bibliòfilde Llíria que ha estudiat la aseua biografia, Ben Muza va formar escola i entre els seus deixebles van eixir Mestres de molta anomenada. Els seus darrers dies els va passar a La Meca, on toà als setanta anys acompanyat del seu gendre i asceta de Dénia, Abulabàs Ben Maad, i on va morir l´any 1154. Ha estat considerat un home devot entre els musulmans valencians que, a més, estudià gelosament les ciències religioses.

Abul Hachach Al Munsafí

Del segle XIII era també el poeta Abul Hachach Al Munsafí. D'aquest personatge únicament coneixem que va nàixer a Almussafes i va escriure unes belles Casides àrabs inspirades en la vila i els seus encontorns.

foto personaje histórico
foto personaje histórico

Antoni Ludeña

Va nàixer a Almussafes el 23 de desembre del 1740. Va ingresar en la Companyia de Jesús en juny del 1758. Posteriorment, quan els jesuïtes van ser expulsats d'Espanya, es va trasladar a Itàlia, on es va dedicar a l´estudi de la filosofía i les matemàtiques. Segons Miquel Batllori, fou un dels valencians més coneguts a Itàlia, que enseña filosofía i física a Pàdua, camerino i Cremona i que ens deixà, a més de diverses dissertacions sobre mecànica i matemàtiques, tot un curs de filosofía en cinc volums, dels quals els tres últims tractaven només de física, i que per a la seua época foren d´una novetat extraordinària. Va morir l´1 de març de l´any 1820.

Antoni Albuixech

Pel que fa a Antoni Albuixech, va destacar en el terreny polític, ja que representà a la vila com a síndic i procurador general en el pleit d´incorporació d´Almussafes a la Corona contra el Monestir de la Valldigna el 28 de març del 1766. Abans fou escrivà de la vila (1751) i arrendador dels drets senyorials des del 1760.

foto personaje histórico
foto personaje histórico

Vicent Gay i Forner

Ja al segle XX, el personatge més destacat és Vicent Gay i Forner (Almussafes, 8 de desembre del 1876-Madrid, 3 de desembre del 1949). Orfe de pare –secretari de l'Ajuntament d´Almussafes-, des de menut va marxar a València, on estudià Batxillerat i Dret. Es va doctorar a Madrid. Molt jove va guanyar per oposició la Càtedra d'Economia Política i d´Hisenda Pública a la Universitat de Valladolid. Pel seu relleu científic rebé distincions i va impartir cursos de Doctorat a les Universitats de Berlín, Buenos Aires, Santiago de Compostela, Xile, l'Habana i San Marcos de Lima. En algunes d'elles fou posteriorment nomenat Doctor Honoris Causa.
Vicent Gay va compaginar la seua activitat acadèmica i científica amb la política, primer als moviments valencianistes –fou candidat a les eleccions a diputat per una candidatura valencianista i mantenidor dels Jocs Florals en juliol del 1828- i, després, en les files del conservadorisme español. En diverses ocasions va asistir com a repesentant del govern español en actes científics de tipus econòmic i financer. Fou també Director General d´Indústries, Secretari del Ministeri d´Economia, Vice-president del Consell d´Economia Nacional, Secretari de l'Assemblea Nacional, Director General d´Aranzels, Tractats i Valoracions i Assessor Tècnic de Relacions Exteriors del ministeri d'Estat durant la Dictadura de Primo de Rivera. Durant la guerra civil es va allistar a les milícies franquistes fins que fou nomenat Delegat de Premsa i Propaganda de la Junta Tècnica d´Estat de Burgos, i vocal de la Comissió de Justícia en el govern de Franco.
Fou fundador de la revista Nueva Economía Nacional i col·laborà en diverses publicacions econòmiques i financeres. La seua producció científica és extensa, entre llibres i fullets, al voltant de quaranta. Hi destaquen Nueva Doctrina Política (1911), Los trobadores en la vida del pueblo (1911), El imperialismo y la guerra moderna (1915), La Comunidad Económica Mundial (1923), La revisión de la Historia de España (1926), Las constituciones políticas (1930), ¿Qué es el Socialismo? Qué es el Fascismo? ¿Qué es el Comunismo? (1932), Para comprender la Economía Política (1940), Hacienda Pública (1931-1946), Historia de las Doctrinas Económicas y Sociales (1945) i La Hacienda Social (1948).L´Ajuntament de València acordà el 1964 dedicar-li un carrer amb el rètol d´Economista Gay. És, així mateix, fill predilecte d'Almussafes, on li ha estat dedicat també un carrer, precisament el Carrer del Convent, en el que va nàixer.

Luís Duart Alabarta

Un altre intel·lectual local fou Luís Duart Alabarta. Nascut a Almussafes a les acaballes dels segle, Luís Duart va entrar al Seminari de València molt jove, l'any 1920, on va ser ordenat sacerdot el 1931. Des de l´inici de la seua carrera sacerdotal va mostrar una vocació pels estudis històrics, que el van dur a recorrer arxius i biblioteques de Madrid, Barcelona i València. Resultat d´aquesta vocació han estat alguns articles i un volum de documentació sobre història de la seua vila. Va morir a Almussafes el 1983.

foto personaje histórico

En el passat segle han destacat també l'esportista Salvador Botella, conegut ciclista, Jaume Cardona i Vicente Medina, mestres que van deixar el seu magisteri a les escoles d’Almussafes; així com els metges Josep Bosch Solves i Josep Bosch Marín, metges titulars de la vila i estudiosos tots dos de la història local. Com a personatge mític, cal citar a Francesc Navarro, conegut popularment com a El Rulo, que el 1918 va protagonitzar un luctuós fet, que la memòria col·lectiva ha convertit en llegenda.

Destacables són també el metge José Casado Mendoza, els rectors Isidro Roig García i Juan Antonio Magraner Albuixech, així com l’historiador Antonio Magraner Rodrigo.

  • foto personaje histórico

    Salvador Botella

  • foto personaje histórico

    Vicente Medina

  • foto personaje histórico

    Jaume Cardona

  • foto personaje histórico

    José Bosch Marí

  • foto personaje histórico

    José Bosch Solves

  • foto personaje histórico

    Francesc Navarro

  • foto personaje histórico

    José Casado Mendoza

  • foto personaje histórico

    Isidro Roig García

  • foto personaje histórico

    Juan Antonio Magraner

  • foto personaje histórico

    Antonio Magraner

escudo ajuntament